Segons el capítol 20 (de la tercera part), quin és el principal «vici» del sistema educatiu actual amb el qual s'ha d'enfrontar un mestre o un professor?
En aquest capítol, l’autor Daniel Pennac ens parla d’allò que d’entrada és fa al sistema educatiu, especialment d’allò que fem quan estem desil•lusionats: Buscar culpables i no la solució.
En concret, ens nostra com el sistema educatiu sembla que estiga estructurat per què així siga. A primària és culpa a l’herència rebuda d’Infantil. A la secundaria de la de primària. Al batxiller és culpa a la de secundaria, a la universitat a la de batxiller. El Ministeri a la família, i la família a l’escola. La mare al pare i el pare a la mare, etc. Però també dins de les diferents corrents ideològiques, aquells que culpen l’educació tradicional enfront d’aquells que ho fan amb una educació més democràtica. El cas es que, uns i altres és tiren les culpes i en això és gasten pràcticament tot tipus de recursos, intel•lectuals, pràctics, anímics... Darrerament, quan no és suficient trobar culpables més enllà, utilitzem el recurs de culpar-nos a nosaltres mateixos, com a bons incompetents que ens creiem quan som víctimes de la desil•lusió.
En un capítol curt, de dues fulles (pagines 158-159), queda plasmada la idea de manera directa i clara. Daniel Pennac utilitza un llenguatge quotidià de converses que tothom ha escoltat al voltant de l’educació alguna vegada. Extrau aquestes frases quotidianes, que és repeteixen al llarg del temps i que versen sobre Educació i les utilitza d’exemple directe, ens mostra una situació viciada sense fi, on gastem les nostres forces en buscar culpes i culpables i no fem cas d’allò més important, trobar La solució. A més a més d’aquest recurs de reproduir converses, Daniel Pennac encadena les culpes unes a d’altres i ho fa de manera ordenada i cronològica en referència a l’alumne, des de que es un nadó fins que es un adult, de l’educació infantil al mercat laboral. Aquesta cadena de termes i culpes fa que la lectura siga una lectura ràpida i directa, coneguda per tots i totes. I mostra el cap de suro que l’alumne és (irònicament) i que ningú aporta la solució o una ajuda directa a l’alumne.
Finalment, aquest capítol s’emmarca dins de la tercera part del llibre que fa referència al Present d’encarnació,on la tesi principal que desenvolupa l’autor és la importància de ser i d’estar present (i conscient) del moment que viu, del ací i del ara. De no arrastrar cansaments, complexes, desànims... tot allò referit al professor però també ho explica aplicat a d’altres termes més generals. Al capítol vint ens fa vore que el professor no ha de caure en aquest desànim que el perjudica a d’ell mateix i als alumnes, ni d’esgotar-se buscant culpables.
En aquest capítol Pennac ens vol conscienciar de que sempre quan existeix un problema no ens preocupem per a arreglar-ho, si no que pel contrari busquem culpables a aquest problema sin presentar o pensar una possible solució.
El capítol fa referència a la vida educativa de l’alumne ja que comença per ordre cronològic dient que els professors de primària culpen als d’infantil, els de secundaria als de primària de la mala educació rebuda en aquestes etapes... i així fins a arribar a la universitat, però no solament passa això en les institucions educatives si no que també succeeix entre el ministeri i les famílies, l’escola i el govern, i per suposat entre els diferents partits polítics; com per exemple les diferencies d’opinió de les escoles modernes i les antigues. També posa un exemple d’una família on es pot veure com es va passant la culpa d’uns a altres per a fer constància de la roina educació del fill: el pare li culpa a la mare, la mare al pare i el xiquet als dos,tant al pare com a la mare.
Aquestes situacions son completament vertaderes ja que si ens fixem en la actualitat ens donarem compte que en qualsevol problema dona el mateix de que es tracte, el primer que fem no és intentar resoldre-ho si no que busquem trobar qui la propiciat i a més el pitjor de tot es que mai ens reconeguem com el propis culpables.
En l’escola actualment existeixen problemes de tots tipus com poden ser; el fracàs escolar, el bullying, el poc respecte cap als professors... Per tant, m’agradaria dir que no solament amb l’educació sinó que amb tots els problemes que tenim deuríem de pensar i plantejar-nos com es poden solucionar perquè a la fi tots sense donar-nos compte passem la “pilota” a altre i el problema continua existint i cada vegada es va fent més gran.
Aquest capítol fa referència al sistema educatiu on tots busquen un culpable d’aquesta situació i mai busquen una solució. Tots intenten culpar uns als altres com fa referència en el llibre: els professors de primària culpen als d’infantil; els de secundaria als de primària; el ministeri a les famílies i les famílies a l’escola. Tot això forma un cercle viciós on uns als altres es tiren la culpa sense importa-li el futur de la educació en la nostra societat. Pense que si tots treballem en equip, el ministeri amb la comunitat educativa, podem aconseguir una millor educació en el nostre país. D’aquesta manera evitarem que el problema es faça més gran i més difícil d’encontrar una solució.
En aquest capítol Pennac ens mostra el major problema d’ aquesta societat, passar-se els problemes d’un a altre, però sense tractar de buscar una solució. Es propi de la nostra societat. Parla sobre com els professors de primària es queixen dels d’infantil, els de batxiller dels de primària, els de la universitat dels de batxiller, i els empresaris dels professors de universitat. A més les famílies dels col•legis, els ministeris de les famílies… Es tracta d’un capítol molt curt de dues fulles que parla molt ràpidament de com pot ser la vida d’un estudiant, les diferents etapes que hi te que passar i com es queixen els professors del nivell educatiu dels seus estudiants i com afect5a en les famílies i en els propis estudiants. Es una critica molt clara i precisa de l’actual problema que hi ha en aquest país, en compte de solucionar un problema li tirem la culpa a altra persona i continuem endavant sense solucionar- lo, d’aquesta manera no se soluciona res, administracions i docents deurien unir-se molt més per ha produir una millor educació. CARLOS CLAUDIO MATEO PRIMER A GRAU EN MESTRE/A EN ED PRIMÀRIA.
M’ha resultat molt curiós aquest capítol del llibre i a més a més he de dir que estic totalment d’acord amb l’autor en el problema al que hi fa referència. Quan estava a l’escola, al primer de batxiller, alguns dels meus professors pareixien tindre una frase en comú que solien repetir de tant en tant: “ quan de mal ha fet la ESO”. Tenia altres amics que assistien a altres escoles, i pel que sé també els seus professors solien utilitzar la mateixa frase. Com diu l’autor al capítol al que estem fent referència sempre tractem de tirar la culpa a un altre. Els de infantil als pares, en primària a infantil, i en secundaria a primària. Però si tots tractem de llevar-se la pols de damunt tirant-la damunt al del costat, ¿cóm hem de solucionar els problemes que tenim al sistema educatiu?. Crec que es feina de tots pensar en quin es el problema i tractar de trobar una solució per a millorar la nostra qualitat educativa, tractar els problemes de front i no deixar-los passar perquè cada vegada la bola es fa més gran. Si deixem córrer ixes imperfeccions sense netejar-les es trobarem en que al final es impossible acabar amb ella, mentre que si la eliminem quan la vegem serà més fàcil millorar. Hem de fer front als problemes amb unitat, ja que l’educació es cosa de tots i per a tots, i per tant, tots tenim culpa i tots hem de treballar per millorar-la.
Aquest capítol, com la resta del llibre és molt sincer he de dir que el llibre tracta la realitat mateixa de l’autor, de com aquest ha sigut un alumne el qual el podríem qualificar com ha roí i més tard a arribat a ser mestre. Estem impulsats a buscar culpables quan al meu parèixer només fa falta buscar una solució, i la aquesta solució només la trobarem si treballem tots junts és a dir la comunitat educativa i les administracions. Però buscar una solució és la part difícil mentre que nosaltres ens centrem en la fàcil, que és culpar als altres i no parar-nos a pensar que tal vegada ningú té la culpa, que és el sistema que utilitzem el culpable de tot. Be, el sistema i les actituds de tots nosaltres, l’alumnat necessita motivació, aquesta motivació nomes la rebrà en l’escola i en les pròpies famílies, els mestres necessiten veure que el seu alumnat avança i així tothom esta unit com si fórem una cadena. Durant els nostres estudis i conforme anem avançant en quant a nivell de dificultat i edat en cada etapa educativa se li van tirant les culpes a l'anterior, una vegada els xiquets estan en la primària els docents, els tiren la culpa del seu comportament als docents de parvularis, el professor de l'ESO li tira la culpa als professors de primària, el de batxiller al de l'ESO i el professor d'universitat al de batxiller, el ministeri culpa a les famílies i les famílies a l'escola i jo crec que aquest és el “vici” que existeix entre el sistema educatiu de hui en dia i els docents que imparteixen les classes, no som capaços de adonar-nos de que cadascú tenim una mica de culpa de tot el que passa al nostre voltant. Però perquè pensar en culpables i no en una solució?. La família lamenta dient que l'escola ja no és el que era, però la culpa no és de l'escola, la culpa es de les institucions, és a dir del ministeri i de tots nosaltres, no podem deixar que aquesta “qüestió” puga seguir avançant. Es feina de tots aconseguir una educació de qualitat.
En aquest capítol l'autor intenta que ens donem compte de la freqüència amb la que els professors busquen culpables dels problemes amb els que es troben en compte de solucionar-ho .
El contingut del capítol aborda situacions en el àmbit acadèmic on s’acusen uns professors als altres per la mala preparació del infant i també s’ influeix altres col•lectius com pot ser la família, ministeri i el govern.
Aquest apartat del llibre consta de 2 fulles que dóna una idea clara de com pot afectar la incompetència de alguns a l’hora de no solucionar un problema i deixar que afecte al docent i a cada etapa de la seua vida escolar.
Aquestes situacions són molt habituals tant en el sistema educatiu com en qualsevol altre àmbit, ja que sempre va haver problemes i les persones tenim la tendència a culpar als demés per a no tindre que carregar amb tot el pes. El que no tenim em compte que tot això afecta al alumne i a la seua vida educativa.
En aquest capítol, Pennac ens vol fer veure com el sistema educatiu no busca una solució per a resoldre els problemes que hi apareixen dins d’aquest, sinó que ja s’ha establert la costum de buscar altres responsables per tal de evadir-nos del sentiment de culpa i així no sentir-nos com si haguérem fracassat.
En aquestes línies que l’autor ens mostra, podem observar com des de l’etapa d’infantil, els professors/es ja comencen a tirar les culpes al mètode d’ensenyament que s’ha utilitzat en els parvularis. Seguidament aquesta culpa passa als mestres de secundaria que de la mateixa manera es desentenen d’aquesta i la donen als de primària, afirmant que aquests no els han ensenyat res als seus alumnes. Açò ocorre igualment amb els mestres de batxillerat que acudeixen als de secundària etc fins a arribar als llocs de treball.
Aquesta cadena no finalitza ací, els problema segueix traslladant-se al Ministeri d’educació que nombra a les famílies les principals responsables del fracàs de l’educació dels seus fills/es i al mateix temps aquestes culpen a l’escola.
També, al capítol hi apareix reflectit les diferències entre els sistemes d’educació tradicionals i els moderns, i la incògnita de la culpa dins de la família, el pare o la mare, o potser els dos, fins aplegar als fills que ja ho tenen més fàcil culpant ambdós.
Aquesta sèrie de culpabilitats que mai ens afecta de forma directa és, tant per a Pennac com per a mi, ja que em posicione al seu favor, la causa que fa que el sistema educatiu continue amb el fracàs escolar. Els mestres o, per no incloure’ls a tots, la majoria d’ells, no es paren a pensar que el fet que els alumnes no entenguen el que ells exposen, no es perquè no estiguen capacitats, si no que de vegades el problema és que els mateixos professors no s’adonen que potser les explicacions no es fagen adequadament. A més a més, els docents s’equivoquen quan etiqueten com a “inútils” als ensenyats per a evadir-se de la culpa.
Finalment, concloem que si el sistema educatiu no funciona, no es sempre responsabilitat de l’alumne, si no que també es pot donar la possibilitat de que no siga adequat el aprenentatge. Aleshores, cada part ha de reflexionar sobre quines coses pot estar fent mal o si pot millorar en cada cas, sempre buscant solucions.
Culpables? Abans de jusgar hi ha que esta segur d’alguna cosa. A qui es pot considerar culpable? Qui es el verdader causant de tots aquests problemes en l’educació? Daniel Pennac ens mostra en aquesta part del seu llibre com d’uns pedagocs a altres es tiren la culpa del “mal” aprenentatge pedagógic fins arribar a les famílies.
Quan ens plantegem ser mestres hem d’adornar-mos que no tots els nostres alumnes tindràn un mateix aprenentatge ni un mateix ritme d’adquisició en aquest. En un estat de cansament, de rendiment cap a aquests sempre prenem la solució més fàcil, és a dir, tirar la culpa al programa de sistema educatiu anterior, si som de primària als de infantil, si som de secundària als de primária i així succesivament. I aixó ès el que ens demostra l’autor.
I pensant-ho bé, qui durant la seua época educativa no ha sentit el mateix o algo paregut del seu mestre? Desde el meu cas, sempre he sentit el mateix repetit una i un altra vegada, i jo pensé que ningú té una culpa definitiva. Cada mestre imparteix el que el programa educatiu que se li asigna i tal com ho ha estudiat durant la seua formació. És la eixida més fácil que es trova, però no per tirar la culpa es trova la solució i justament aixó és el que hi ha que buscar, una solució.
En conclusió, el principal “vici” que té el sistema educatiu i es té que enfrontar un mestre o profesor, segons Daniel Pennac ens conta, és que no tots están totalment formats tal i com deurien per pasar de curs en curs,o més bé que el sistema educatiu cada vegada està més mal plantejat o distribuit. Actualment, pensé que no es dona tota l’atenció necessària a este sector ni tots els recursos necessaris per a una qualitat d’enssenyança tant ampli com en uns altres paisos.
Daniel Pennac, un dels novel.listes més estimats i llegits de França, ens planteja amb la lectura “Mal d’escola” el principal problema del sistema educatiu i els seus vicis, és a dir, qui són els culpables del mal funcionament de l’educació, arribant fins i tot al context familiar.
El primer que ens hem de plantejar com a futurs professors i professores, és que ens trobem davant alumnes amb distintes característiques i habilitats, i doncs tots aquests individualment no presentaran el mateix aprenentatge d’adquisició. Per això, la professió de mestre/a és una tasca molt difícil de portar a cap i s’ha de tenir una enorme paciència. Açò, vol dir que davant algunes complicacions dintre del sistema educatiu, no hi ha que buscar culpables entre docents de diferents cicles fins arribar a que el Ministeri li tira la culpa a la família i, la família a l’escola, sinó que hi ha que trobar una solució ràpidament i de manera conjunta, és a dir, formant un equip.
Exactament no existeixen culpables, ja que els docents imparteixen solament el que està establert en les regles del curriculum. Simplement les persones desde que naixen fins a que es formen acadèmicament i s’incorporen en el món laboral, travessen per moltes etapes, i la més crítica és la época de l’adolescencia, on sorgeix el valor de la violència entre els alumnes i, el alumnat i el professor. Per aquest motiu, la familia és el componont més important en la vida de qualsevol adolescent ja que és el seu punt de suport, i a més, els pares i mares dels nois/noies han de garantir la màxima expectació i inclusió en la evolució del procés educatiu dels seus fills/es.
En conclusió, el “vici” que hi predomina en la nostra societat desde uns anys cap ací, és tirar-li la culpa als docents del fracás escolar mentre aquests no tenen res a veure en aquest tema, ja que fan tot el que està a les seues mans dins del programa educatiu que imparteix l’Estat. El que hi ha que fer es posar-se d’acord per a concloure una solució eficaç a aquests problemes que tanta política deriven i, que perjudiquen greument a la adquisició de coneixements de alumnat.
És natural en l’individu de l’espècie humana, culpar a un altre per alguna cosa que no eix com u mateix s’espera. És llei de vida. Si alguna cosa eix malament, s’ha de culpar a algú de seguida, sense cavil·lacions ni anàlisi previ.
Al col·lectiu referent al sistema educatiu (i amb aquest col·lectiu em referisc no només al professorat, sinó també a les famílies) ens trobem, com molt bé reflexa Daniel Pennac en aquest capítol, amb la mateixa història. És molt freqüent que si a un aula no s’obtenen els resultats adequats, recórrer a eixe “vici” de buscar desesperadament qualsevol cosa o individu que es faça responsable.
Les raons? Poden ser moltes i molt diverses; des de evitar tindre remordiments de consciencia fins a, senzillament, assegurar-se de que la culpabilitat no acabe recaient en u mateix. Però, solucionem el problema? No. Açò s’ha convertit, més que en un vici, en un joc, el joc de “tú la llevas”: ara la tinc jo, però te la passe a tu. Tu no te la quedes i se la passes a aquell altre... i així se l’anem passant sense que ningú faça res per que canvie la situació.
Però, aleshores, quin és l’objectiu que perseguim? S’estem oblidant de que, tant com a mestres, cóm com a pares i mares, tenim un objectiu comú: l’alumnat, no? Doncs lluitem per ells i elles i no en contra. Per adoptar aquesta actitud, l’únic que eix perjudicat és, precisament, l’alumne i alumna. És veritat que existeixen alguns casos on n’hi ha hagut un problema en algun dels cicles. Doncs identifiquem-los i fem tot el que estiga en les nostres mans per trobar una solució. Ja és prou difícil tindre que enfrontar els problemes que han causat la falta de recursos econòmics, com per a que, a banda d’això, un mestre o mestra haja de carregar amb la culpa que l’adjudica el sistema educatiu.
Lluitem per la mateixa causa, per analitzar primer el que està passant, localitzar el problema i prendre mesures, per recolzar-nos entre nosaltres i no atacar-nos, per conscienciar-nos de que ací no existeixen un/a o uns/unes culpables, si no persones que (encara que n’hi ha excepcions, com sempre), amb determinades ferramentes i recursos, intenten arribar al millor resultat possible. Persones que necessiten un equip que treballe en conjunt amb una mateixa finalitat: acabar amb el fracàs escolar.
En aquest capítol l´autor ens fa referència a l´educació en les diferents etapes, inclús busca culpables de perquè no funciona el sistema educatiu. És fàcil tirar-li la culpa a tot i a tots menys buscar la solució perquè el problema es resolga. Esta clar que és una labor de tots (família, escola, entorn..)però si tots li passem la pilota a altres no trobarem el que cal fer perquè siga un èxit. Cal dir que aquest fet no es dòna només en aquest àmbit; si no, en molts altres.Però centrant-nos en aquest, estem parlant del futur de xiquets/etes, que al meu pareixer és molt important, ja no sols per a ells, si no també per a la societat en general. Hauríem de posar-li remei amb mesures apropiades abans que siga massa tard, perquè s´acabe el fracàs escolar i els alumnes tinguen una vida (tant laboral com educativa) de qualitat.
Com fa referència Daniel Pennac en aquest capítol, el principal "vici" d'aquest sistema educatiu és fotre la culpa a altres persones, en compte de trobar nosaltres mateixos una solució, la cual, obviament, causarà un gran esforç.
Sota la meua opinió, cerc que aquest esforç és el principal problema. Un gran nombre de professors estan massa acomodats i no volen o no es veuen capaços de treballar amb emepny per solucionar les carències que els seus alumnes mostren, ja siga per culpa de les etapes vivides anteriorment o per altes motius.
També cal dir, que aquesta queixa té algo de veritat. Obviament si et trobes amb alumnes que no han tingut una educació correcta, és molt difícil reeducarlos.
Per tot açò, pense que una de les coses més importants en l'educació és renovar-se. Per a poder afrontar nous reptes, tindre noves formes de solucionar problemes, etc.
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
En l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?'
Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
En l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?' Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
En l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?'
Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
Actualment el nivell educatiu en la nostra societat està cada vegada decreixent més, (sino estava prou baix ja), i generació a generació son evidents els problemes o dificultats que arrosseguen.
Que el sistema no funciona, està clar, però el que no podem fer es excusar-nos amb qui ens precedeix, ja que es una manera de no voler vore el problema o fer com si no anara amb tu. Aquest “vici” no només està passant amb l’ambit educatiu, sinó també, per exemple a l’ambit polític o administratiu.
Per a finalitzar, es necessari mentalitzar-se que el problema no va a solucionar-se sols, ni van a resoldrel altres persones. La solució comença per nosaltres mateix, no girar el rostre cap altre lloc per no vore el problema i no fer culpable al de d’arrere, sinó intentar solventar-los quant apareixen.
El principal <> al que s'ha de afrontar cada dia un professor es que cadascú li dona la culpa al altre. Aquest capítol ens mostra d'una manera molt clara i amb molt poc d’espai, tan sols dos fulles, com la societat en la que vivim, es passa la pilota dels problemes. No cal dir que cada etapa educativa, ja siga Primària, com Secundària, inclús la universitat, li dona les culpes pel mal rendiment, les poques ganes de treballar, el no saber estudiar, el no tindre motivació, el no voler estudiar, a la etapa educativa anterior. Cal destacar que no tan sols són els propis professors els que volen evitar responsabilitats, si no que fins i tot a casa, les famílies, internament es culpen, de pares a mares i de pares a mares, aconseguint que el menut o la menuda haja de donar la culpa als dos.
Però açò no és tot, el Ministeri d’educació, tampoc es vol responsabilitzar de res en absolut, li resulta més fàcil tirar les culpes a les famílies, aquestes a l’escola, l’escola altra vegada a les famílies i finalment la culpa, com no podria ser d’altra manera, acaba sobre l’alumne. El pobre i indefens alumne, sense ferramentes per a defendre’s ni amb el suficient coneixement per a poder protestar davant d’aquesta injustícia. Però aquesta lluita no és de l’alumne, ha de ser dels professors, que són els encarregats de transmetre els coneixements, i el que han de fer en lloc de tirar culpes altres persones és el buscar solucions.
La recerca de solucions és la clau per a acabar amb tots aquests problemes, cada vegada que una classe no funcione, s’hauria d’evitar tirar la culpa a una altra persona i començar a buscar el com poder acabar amb el problema.
No es tracta de buscar un culpable, però malauradament vivim en un país on solen manar dos partits, on no fa falta dir els noms, on ni ells es poden aclarir i no paren de tirar-se les culpes uns als altres. Per a què? Pense què és per a guanyar candidats i tornar a guanyar unes altres eleccions. Però açò transmès a l’educació, que hi te que veure? Doncs que els xiquets i xiquetes són el que veuen, i si els polítics del nostre país són persones així, els nostres fills creixeran de la mateixa manera, i possiblement, actuaran com ells. Per tant, pense que treballar junts, ja siga una relació almenys familia-escola-ministeri podem aconseguir que els alumnes no tingen tants problemes i al hora de tindre’ls poder traure solucions conjuntament i tirar l’assumpte endavant.
En aquest capítol el que ens vol transmetre l’autor és el que normalment fem a la societat tenim un problema, en concret que busquem culpables no la solució sense excloure el sistema educatiu. Les persones a sovint no volem ser culpables de les nostres errades i mes quan es tracta en el tema de l’educació. Els professors de primària culpen als d’infantil, els de secundaria als de primària, el ministeri a les famílies i les famílies a l’escola. Això es com un peix que es menja la cua, sense tindre en conter que es parla del futur de la nostra educació. Es tracta d’un capítol curtet, tan sols té dues fulles però queda ben reflexada a la realitat que tia enrere dia estem sotmesos, a una realitat en la que no solem afrontar el problema i lo que fem es passar el problema a un altre sense afrontar-lo i buscar una solució, sense tindre en conter que el problema continua existint
Del que parla Daniel Pennac, en aquest capitol es de la costum que tenim en la societat de hui en dia de tirar-nos les culpes els uns als altres, per que així creguem que el problema no es nostre, i en este cas es un problema de totes les persones que es dediquen al món de l'educació.
I lo que proposa l'autor es que en compte de estar tiran-se la culpa els uns als altres, el que tindriem que fer es asumir que la culpa es de tots i posar mesures per a resoldre aquest problema, i jo personalment crec que te tota la rao, per que no ens serveix de res tirar-nos les culpes entre nosaltres, si no que hi ha que posar mesures que ens afavorixquen a tots i que siguen constructives i renovadores.
L'Autor intenta fer-nos veure de quina forma pensem més en culpables que solucions, entre altres, en temes de l'educació.
La majoria dels professors pensen que l'educació i l'aprenentatge han de ser com tota la vida, "tradicional". Per això, pensen que si l'alumnat no té la base "necessària" en els coneixements teòrics, no pot donar la seva classe, perquè hauria de explicar-los les coses amb més deteniment. La veritat, és que encara existeixen persones com aquestes. Però per sort, hi ha professorat que creu en una millora, creu en més que uns coneixements teòrics, creu en el "constructivisme". Aprendre no significa retenir continguts, sinó superar la dificultat de treure les teves pròpies idees, els teus coneixements i conclusions d’aquestes.
En aquest capítol hi ha exemples que ens poden semblar molt familiars, com ara: La culpa és del consell escolar, la culpa és de les famílies, la culpa és del professorat d'infantil, primària, secundària o batxillerat, perquè en lloc de formar metges, científics, mestres o jardiners, han format a persones. Aquest és realment el problema?, I si ho creuen, per què no busquen solucions?
És molt fàcil dir que el teu professor et té mania i tirar-li la culpa per el teu suspens, en lloc de reconèixer que no has estudiat perquè preferies fer altres coses. Potser preferiries pintar, ballar, cantar, tocar algun instrument o simplement crear alguna cosa. La majoria dels cantants, ballarins, músics, futbolistes, o esportistes d'elit més famosos, no tenen cap mena d'estudis i no per això són "analfabets" com deia un exemple d'aquest capítol, no obstant això, quan anaven a l'escola segur que els cohibien i en lloc de deixar-los expressar-se còmodament els obligaven a estudiar història o matemàtiques. Tots hauríem de reflexionar sobre "la culpa", perquè al cap i a la fi, la culpa només és una espècie de pilota que es passa de mà en mà, i cada vegada es va fent més i més grossa.
La solució a tot això, és senzilla, menys problemes i més solucions
1ºB Grado Magisterio ed. Primaria. Grup pi: "Els Molinets". Sandra Cuenca Campos.
En el capítol 20, Daniel Pennac, ens parla del principal "vici" del sistema educatiu actual, que es el de donar les culpes als altres. Uns als altres es van tirant les culpes desde infantil a primaria,de la ESO al bachiller, de les families a l'escola, tots buscant culpables sense adonarse que el que importa es buscar una solució. Al llegir he pensat: igual que la politica, sempre donant les culpes als que han pasat abans y no em vuy posar en politica pero, menos culpes i mes solucions, solucions reals amb la colaboracio de tots. Podem observar diariament com uns als altres es tiren les culpes, es culpa a les families perque son les que han de educar als seus fills, avuy mateix he sentit algu dir que un xiquet amb dos anys ja no tenia res a fer amb ell per que ja l'avien mal educat els seus pares, en principi és veritat que el que aprenen és important, pero no traiem res buscan als culpables. Les coses s'han de arreglar buscan solucions i fent propostes, no criticant. Es molt facil dir pero no tant fer. Y per altra banda tampoc ens hem de donar les culpes a nosaltres mateixos, sino lluitar per conseguir bons resultats. Basicament en el capitol citat ens mostra algunes de les frases que molts aurem escoltat. Tal volta jo mateixa aure dit algun cop: "aixo es cupa que no m'ho van enseñar cuan tocaba", pero finalment lo important es que tard o d'hora algu es desideixi a no quedarse buscant culpables i ensenyarte el que vagi falta. "No busqueu culpables sino més bé solucions"
Maria Isabel Bargués Hijano Grau d'Educacó Primaria 1ºB
El que critica Daniel Pennac en aquest capítol es la falta de criteri que tenim hui en dia en la societat actual, ja que quan alguna cosa no ens agrada o no ens pareix bé tenim el “vici” de tirar-li la culpa a l’altre fent que el problema no el tenim nosaltres. Desgraciadament, aquest problema està molt present en totes les etapes de l’educació ja que tots hem escoltat a un professor que ens ha preguntat alguna cosa i no hem sabut fer-la i de seguida s’ha preguntat que ens havien ensenyat abans. El problema de tot això és que en cada etapa del procés d’aprenentatge es te a un professor que troba a faltar alguna cosa que ja es deuria de saber i en comptes de parar a ensenyar-la, es conforma tirant-li la culpa al que no l’ha ensenyat abans. D’una forma o altra ningú assumeix la part que li toca ja que la família li tira la culpa a l’escola, o als temps que corren i si segueixen així el problema sempre estarà present. El que tots deuríem de fer és parar a pensar com soluciona-ho per a que el problema deixe de créixer i des del principi tot comence a estar bé.
Marta García González Grau Mestre/a d'educació Primaria, 1ºB.
En aquest capítol, Pennac Daniel em fa veure que el sistema educatiu sempre tracta de buscar culpables depenent de l'etapa en què es troba l'alumnat.
El mestre culpa sempre l'etapa anterior, al no complir-se els objectius marcats pel sistema educatiu. Per tant, no deixem que açò ocórrega, solucionem-ho en l'etapa actual.
Hem de treballar amb l'alumnat des del primer moment perquè no hagen més culpables en un futur. este mateix exemple posa l'autor en altres aspectes de la vida, com el familiar i el laboral.
LAURA SIMÓ ORTI 1ºB GRAU MESTRE/A D´EDUCACIÓ INFANTIL
En aquest capítol Pennac fa referència a un dels problemes més greus de la societat actual; el costum de culpabilitzar als altres dels problemes que potser siguen de tots. Es considera un del grans problemes del sistema educatiu actual, el fet que primària culpabilitze a infantil dels problemes dels seus alumnes, secundària per la mateixa regla culpa a primària i així tots ens llevem la responsabilitat de damunt i fem que el problema cada vegada siga més gran i per tant més difícil de tractar. Doncs, en aquestes dos fulles parla dels casos de molts estudiants que veuen com al llarg de la seva vida educativa n’hi han diferents etapes en les quals el més perjudicat és ell mateix, ja que s’intenta trobar un culpable en compte de trobar una solució per tal d’afrontar un problema de tals dimensions. En definitiva, el repte per a les administracions i la societat en general, sería aconseguir una conciliació d’ambdues parts per tal de buscar solucions útils i no per buscar culpables. Per tant en aquest capítol Pennac ens mostra un problema d’actualitat que per tal de trobar-hi la eixida hem de fer tots per la nostra part.
En aquest capítol cal destacar al que se refereix Pennac quant a la costum de culpar els uns als altres quant al baix rendiment per part dels alumnes .Açó es un serios problema que ocurreix no tan sols en les escoles, sino també en moltes empresses pel que és molt important resoldreu i aceptar la culpa que te cadascú . Però el més important dir que el que hi ha que fer es treballar amb el alumnat desde el primer moment per que després no ni haguen problemas.
En aquest capítol, l’autor Daniel Pennac ens parla d’allò que d’entrada és fa al sistema educatiu, especialment d’allò que fem quan estem desil•lusionats: Buscar culpables i no la solució.
ResponEliminaEn concret, ens nostra com el sistema educatiu sembla que estiga estructurat per què així siga. A primària és culpa a l’herència rebuda d’Infantil. A la secundaria de la de primària. Al batxiller és culpa a la de secundaria, a la universitat a la de batxiller. El Ministeri a la família, i la família a l’escola. La mare al pare i el pare a la mare, etc. Però també dins de les diferents corrents ideològiques, aquells que culpen l’educació tradicional enfront d’aquells que ho fan amb una educació més democràtica. El cas es que, uns i altres és tiren les culpes i en això és gasten pràcticament tot tipus de recursos, intel•lectuals, pràctics, anímics... Darrerament, quan no és suficient trobar culpables més enllà, utilitzem el recurs de culpar-nos a nosaltres mateixos, com a bons incompetents que ens creiem quan som víctimes de la desil•lusió.
En un capítol curt, de dues fulles (pagines 158-159), queda plasmada la idea de manera directa i clara. Daniel Pennac utilitza un llenguatge quotidià de converses que tothom ha escoltat al voltant de l’educació alguna vegada. Extrau aquestes frases quotidianes, que és repeteixen al llarg del temps i que versen sobre Educació i les utilitza d’exemple directe, ens mostra una situació viciada sense fi, on gastem les nostres forces en buscar culpes i culpables i no fem cas d’allò més important, trobar La solució.
A més a més d’aquest recurs de reproduir converses, Daniel Pennac encadena les culpes unes a d’altres i ho fa de manera ordenada i cronològica en referència a l’alumne, des de que es un nadó fins que es un adult, de l’educació infantil al mercat laboral. Aquesta cadena de termes i culpes fa que la lectura siga una lectura ràpida i directa, coneguda per tots i totes. I mostra el cap de suro que l’alumne és (irònicament) i que ningú aporta la solució o una ajuda directa a l’alumne.
Finalment, aquest capítol s’emmarca dins de la tercera part del llibre que fa referència al Present d’encarnació,on la tesi principal que desenvolupa l’autor és la importància de ser i d’estar present (i conscient) del moment que viu, del ací i del ara. De no arrastrar cansaments, complexes, desànims... tot allò referit al professor però també ho explica aplicat a d’altres termes més generals. Al capítol vint ens fa vore que el professor no ha de caure en aquest desànim que el perjudica a d’ell mateix i als alumnes, ni d’esgotar-se buscant culpables.
En aquest capítol Pennac ens vol conscienciar de que sempre quan existeix un problema no ens preocupem per a arreglar-ho, si no que pel contrari busquem culpables a aquest problema sin presentar o pensar una possible solució.
ResponEliminaEl capítol fa referència a la vida educativa de l’alumne ja que comença per ordre cronològic dient que els professors de primària culpen als d’infantil, els de secundaria als de primària de la mala educació rebuda en aquestes etapes... i així fins a arribar a la universitat, però no solament passa això en les institucions educatives si no que també succeeix entre el ministeri i les famílies, l’escola i el govern, i per suposat entre els diferents partits polítics; com per exemple les diferencies d’opinió de les escoles modernes i les antigues. També posa un exemple d’una família on es pot veure com es va passant la culpa d’uns a altres per a fer constància de la roina educació del fill: el pare li culpa a la mare, la mare al pare i el xiquet als dos,tant al pare com a la mare.
Aquestes situacions son completament vertaderes ja que si ens fixem en la actualitat ens donarem compte que en qualsevol problema dona el mateix de que es tracte, el primer que fem no és intentar resoldre-ho si no que busquem trobar qui la propiciat i a més el pitjor de tot es que mai ens reconeguem com el propis culpables.
En l’escola actualment existeixen problemes de tots tipus com poden ser; el fracàs escolar, el bullying, el poc respecte cap als professors... Per tant, m’agradaria dir que no solament amb l’educació sinó que amb tots els problemes que tenim deuríem de pensar i plantejar-nos com es poden solucionar perquè a la fi tots sense donar-nos compte passem la “pilota” a altre i el problema continua existint i cada vegada es va fent més gran.
Olga Polo Vila
1er A, Grup 4
Aquest capítol fa referència al sistema educatiu on tots busquen un culpable d’aquesta situació i mai busquen una solució. Tots intenten culpar uns als altres com fa referència en el llibre: els professors de primària culpen als d’infantil; els de secundaria als de primària; el ministeri a les famílies i les famílies a l’escola. Tot això forma un cercle viciós on uns als altres es tiren la culpa sense importa-li el futur de la educació en la nostra societat.
ResponEliminaPense que si tots treballem en equip, el ministeri amb la comunitat educativa, podem aconseguir una millor educació en el nostre país. D’aquesta manera evitarem que el problema es faça més gran i més difícil d’encontrar una solució.
En aquest capítol Pennac ens mostra el major problema d’ aquesta societat, passar-se els problemes d’un a altre, però sense tractar de buscar una solució. Es propi de la nostra societat. Parla sobre com els professors de primària es queixen dels d’infantil, els de batxiller dels de primària, els de la universitat dels de batxiller, i els empresaris dels professors de universitat. A més les famílies dels col•legis, els ministeris de les famílies…
ResponEliminaEs tracta d’un capítol molt curt de dues fulles que parla molt ràpidament de com pot ser la vida d’un estudiant, les diferents etapes que hi te que passar i com es queixen els professors del nivell educatiu dels seus estudiants i com afect5a en les famílies i en els propis estudiants. Es una critica molt clara i precisa de l’actual problema que hi ha en aquest país, en compte de solucionar un problema li tirem la culpa a altra persona i continuem endavant sense solucionar- lo, d’aquesta manera no se soluciona res, administracions i docents deurien unir-se molt més per ha produir una millor educació.
CARLOS CLAUDIO MATEO
PRIMER A GRAU EN MESTRE/A EN ED PRIMÀRIA.
M’ha resultat molt curiós aquest capítol del llibre i a més a més he de dir que estic totalment d’acord amb l’autor en el problema al que hi fa referència. Quan estava a l’escola, al primer de batxiller, alguns dels meus professors pareixien tindre una frase en comú que solien repetir de tant en tant: “ quan de mal ha fet la ESO”. Tenia altres amics que assistien a altres escoles, i pel que sé també els seus professors solien utilitzar la mateixa frase. Com diu l’autor al capítol al que estem fent referència sempre tractem de tirar la culpa a un altre. Els de infantil als pares, en primària a infantil, i en secundaria a primària. Però si tots tractem de llevar-se la pols de damunt tirant-la damunt al del costat, ¿cóm hem de solucionar els problemes que tenim al sistema educatiu?. Crec que es feina de tots pensar en quin es el problema i tractar de trobar una solució per a millorar la nostra qualitat educativa, tractar els problemes de front i no deixar-los passar perquè cada vegada la bola es fa més gran. Si deixem córrer ixes imperfeccions sense netejar-les es trobarem en que al final es impossible acabar amb ella, mentre que si la eliminem quan la vegem serà més fàcil millorar. Hem de fer front als problemes amb unitat, ja que l’educació es cosa de tots i per a tots, i per tant, tots tenim culpa i tots hem de treballar per millorar-la.
ResponEliminaCARLOS GÓMEZ DÍAZ. 1º-A GRAU EN ED.PRIMARIA
Aquest capítol, com la resta del llibre és molt sincer he de dir que el llibre tracta la realitat mateixa de l’autor, de com aquest ha sigut un alumne el qual el podríem qualificar com ha roí i més tard a arribat a ser mestre.
ResponEliminaEstem impulsats a buscar culpables quan al meu parèixer només fa falta buscar una solució, i la aquesta solució només la trobarem si treballem tots junts és a dir la comunitat educativa i les administracions. Però buscar una solució és la part difícil mentre que nosaltres ens centrem en la fàcil, que és culpar als altres i no parar-nos a pensar que tal vegada ningú té la culpa, que és el sistema que utilitzem el culpable de tot. Be, el sistema i les actituds de tots nosaltres, l’alumnat necessita motivació, aquesta motivació nomes la rebrà en l’escola i en les pròpies famílies, els mestres necessiten veure que el seu alumnat avança i així tothom esta unit com si fórem una cadena. Durant els nostres estudis i conforme anem avançant en quant a nivell de dificultat i edat en cada etapa educativa se li van tirant les culpes a l'anterior, una vegada els xiquets estan en la primària els docents, els tiren la culpa del seu comportament als docents de parvularis, el professor de l'ESO li tira la culpa als professors de primària, el de batxiller al de l'ESO i el professor d'universitat al de batxiller, el ministeri culpa a les famílies i les famílies a l'escola i jo crec que aquest és el “vici” que existeix entre el sistema educatiu de hui en dia i els docents que imparteixen les classes, no som capaços de adonar-nos de que cadascú tenim una mica de culpa de tot el que passa al nostre voltant.
Però perquè pensar en culpables i no en una solució?. La família lamenta dient que l'escola ja no és el que era, però la culpa no és de l'escola, la culpa es de les institucions, és a dir del ministeri i de tots nosaltres, no podem deixar que aquesta “qüestió” puga seguir avançant. Es feina de tots aconseguir una educació de qualitat.
En aquest capítol l'autor intenta que ens donem compte de la freqüència amb la que els professors busquen culpables dels problemes amb els que es troben en compte de solucionar-ho .
ResponEliminaEl contingut del capítol aborda situacions en el àmbit acadèmic on s’acusen uns professors als altres per la mala preparació del infant i també s’ influeix altres col•lectius com pot ser la família, ministeri i el govern.
Aquest apartat del llibre consta de 2 fulles que dóna una idea clara de com pot afectar la incompetència de alguns a l’hora de no solucionar un problema i deixar que afecte al docent i a cada etapa de la seua vida escolar.
Aquestes situacions són molt habituals tant en el sistema educatiu com en qualsevol altre àmbit, ja que sempre va haver problemes i les persones tenim la tendència a culpar als demés per a no tindre que carregar amb tot el pes. El que no tenim em compte que tot això afecta al alumne i a la seua vida educativa.
JOSE FUERTES TORRES PRIMER-B GRAU EN ED-PRI
En aquest capítol, Pennac ens vol fer veure com el sistema educatiu no busca una solució per a resoldre els problemes que hi apareixen dins d’aquest, sinó que ja s’ha establert la costum de buscar altres responsables per tal de evadir-nos del sentiment de culpa i així no sentir-nos com si haguérem fracassat.
ResponEliminaEn aquestes línies que l’autor ens mostra, podem observar com des de l’etapa d’infantil, els professors/es ja comencen a tirar les culpes al mètode d’ensenyament que s’ha utilitzat en els parvularis. Seguidament aquesta culpa passa als mestres de secundaria que de la mateixa manera es desentenen d’aquesta i la donen als de primària, afirmant que aquests no els han ensenyat res als seus alumnes. Açò ocorre igualment amb els mestres de batxillerat que acudeixen als de secundària etc fins a arribar als llocs de treball.
Aquesta cadena no finalitza ací, els problema segueix traslladant-se al Ministeri d’educació que nombra a les famílies les principals responsables del fracàs de l’educació dels seus fills/es i al mateix temps aquestes culpen a l’escola.
També, al capítol hi apareix reflectit les diferències entre els sistemes d’educació tradicionals i els moderns, i la incògnita de la culpa dins de la família, el pare o la mare, o potser els dos, fins aplegar als fills que ja ho tenen més fàcil culpant ambdós.
Aquesta sèrie de culpabilitats que mai ens afecta de forma directa és, tant per a Pennac com per a mi, ja que em posicione al seu favor, la causa que fa que el sistema educatiu continue amb el fracàs escolar. Els mestres o, per no incloure’ls a tots, la majoria d’ells, no es paren a pensar que el fet que els alumnes no entenguen el que ells exposen, no es perquè no estiguen capacitats, si no que de vegades el problema és que els mateixos professors no s’adonen que potser les explicacions no es fagen adequadament. A més a més, els docents s’equivoquen quan etiqueten com a “inútils” als ensenyats per a evadir-se de la culpa.
Finalment, concloem que si el sistema educatiu no funciona, no es sempre responsabilitat de l’alumne, si no que també es pot donar la possibilitat de que no siga adequat el aprenentatge. Aleshores, cada part ha de reflexionar sobre quines coses pot estar fent mal o si pot millorar en cada cas, sempre buscant solucions.
Culpables? Abans de jusgar hi ha que esta segur d’alguna cosa. A qui es pot considerar culpable? Qui es el verdader causant de tots aquests problemes en l’educació? Daniel Pennac ens mostra en aquesta part del seu llibre com d’uns pedagocs a altres es tiren la culpa del “mal” aprenentatge pedagógic fins arribar a les famílies.
ResponEliminaQuan ens plantegem ser mestres hem d’adornar-mos que no tots els nostres alumnes tindràn un mateix aprenentatge ni un mateix ritme d’adquisició en aquest. En un estat de cansament, de rendiment cap a aquests sempre prenem la solució més fàcil, és a dir, tirar la culpa al programa de sistema educatiu anterior, si som de primària als de infantil, si som de secundària als de primária i així succesivament. I aixó ès el que ens demostra l’autor.
I pensant-ho bé, qui durant la seua época educativa no ha sentit el mateix o algo paregut del seu mestre? Desde el meu cas, sempre he sentit el mateix repetit una i un altra vegada, i jo pensé que ningú té una culpa definitiva. Cada mestre imparteix el que el programa educatiu que se li asigna i tal com ho ha estudiat durant la seua formació. És la eixida més fácil que es trova, però no per tirar la culpa es trova la solució i justament aixó és el que hi ha que buscar, una solució.
En conclusió, el principal “vici” que té el sistema educatiu i es té que enfrontar un mestre o profesor, segons Daniel Pennac ens conta, és que no tots están totalment formats tal i com deurien per pasar de curs en curs,o més bé que el sistema educatiu cada vegada està més mal plantejat o distribuit. Actualment, pensé que no es dona tota l’atenció necessària a este sector ni tots els recursos necessaris per a una qualitat d’enssenyança tant ampli com en uns altres paisos.
Daniel Pennac, un dels novel.listes més estimats i llegits de França, ens planteja amb la lectura “Mal d’escola” el principal problema del sistema educatiu i els seus vicis, és a dir, qui són els culpables del mal funcionament de l’educació, arribant fins i tot al context familiar.
ResponEliminaEl primer que ens hem de plantejar com a futurs professors i professores, és que ens trobem davant alumnes amb distintes característiques i habilitats, i doncs tots aquests individualment no presentaran el mateix aprenentatge d’adquisició. Per això, la professió de mestre/a és una tasca molt difícil de portar a cap i s’ha de tenir una enorme paciència. Açò, vol dir que davant algunes complicacions dintre del sistema educatiu, no hi ha que buscar culpables entre docents de diferents cicles fins arribar a que el Ministeri li tira la culpa a la família i, la família a l’escola, sinó que hi ha que trobar una solució ràpidament i de manera conjunta, és a dir, formant un equip.
Exactament no existeixen culpables, ja que els docents imparteixen solament el que està establert en les regles del curriculum. Simplement les persones desde que naixen fins a que es formen acadèmicament i s’incorporen en el món laboral, travessen per moltes etapes, i la més crítica és la época de l’adolescencia, on sorgeix el valor de la violència entre els alumnes i, el alumnat i el professor. Per aquest motiu, la familia és el componont més important en la vida de qualsevol adolescent ja que és el seu punt de suport, i a més, els pares i mares dels nois/noies han de garantir la màxima expectació i inclusió en la evolució del procés educatiu dels seus fills/es.
En conclusió, el “vici” que hi predomina en la nostra societat desde uns anys cap ací, és tirar-li la culpa als docents del fracás escolar mentre aquests no tenen res a veure en aquest tema, ja que fan tot el que està a les seues mans dins del programa educatiu que imparteix l’Estat. El que hi ha que fer es posar-se d’acord per a concloure una solució eficaç a aquests problemes que tanta política deriven i, que perjudiquen greument a la adquisició de coneixements de alumnat.
És natural en l’individu de l’espècie humana, culpar a un altre per alguna cosa que no eix com u mateix s’espera. És llei de vida. Si alguna cosa eix malament, s’ha de culpar a algú de seguida, sense cavil·lacions ni anàlisi previ.
ResponEliminaAl col·lectiu referent al sistema educatiu (i amb aquest col·lectiu em referisc no només al professorat, sinó també a les famílies) ens trobem, com molt bé reflexa Daniel Pennac en aquest capítol, amb la mateixa història. És molt freqüent que si a un aula no s’obtenen els resultats adequats, recórrer a eixe “vici” de buscar desesperadament qualsevol cosa o individu que es faça responsable.
Les raons? Poden ser moltes i molt diverses; des de evitar tindre remordiments de consciencia fins a, senzillament, assegurar-se de que la culpabilitat no acabe recaient en u mateix. Però, solucionem el problema? No. Açò s’ha convertit, més que en un vici, en un joc, el joc de “tú la llevas”: ara la tinc jo, però te la passe a tu. Tu no te la quedes i se la passes a aquell altre... i així se l’anem passant sense que ningú faça res per que canvie la situació.
Però, aleshores, quin és l’objectiu que perseguim? S’estem oblidant de que, tant com a mestres, cóm com a pares i mares, tenim un objectiu comú: l’alumnat, no? Doncs lluitem per ells i elles i no en contra. Per adoptar aquesta actitud, l’únic que eix perjudicat és, precisament, l’alumne i alumna. És veritat que existeixen alguns casos on n’hi ha hagut un problema en algun dels cicles. Doncs identifiquem-los i fem tot el que estiga en les nostres mans per trobar una solució. Ja és prou difícil tindre que enfrontar els problemes que han causat la falta de recursos econòmics, com per a que, a banda d’això, un mestre o mestra haja de carregar amb la culpa que l’adjudica el sistema educatiu.
Lluitem per la mateixa causa, per analitzar primer el que està passant, localitzar el problema i prendre mesures, per recolzar-nos entre nosaltres i no atacar-nos, per conscienciar-nos de que ací no existeixen un/a o uns/unes culpables, si no persones que (encara que n’hi ha excepcions, com sempre), amb determinades ferramentes i recursos, intenten arribar al millor resultat possible. Persones que necessiten un equip que treballe en conjunt amb una mateixa finalitat: acabar amb el fracàs escolar.
En aquest capítol l´autor ens fa referència a l´educació en les diferents etapes, inclús busca culpables de perquè no funciona el sistema educatiu. És fàcil tirar-li la culpa a tot i a tots menys buscar la solució perquè el problema es resolga. Esta clar que és una labor de tots (família, escola, entorn..)però si tots li passem la pilota a altres no trobarem el que cal fer perquè siga un èxit.
ResponEliminaCal dir que aquest fet no es dòna només en aquest àmbit; si no, en molts altres.Però centrant-nos en aquest, estem parlant del futur de xiquets/etes, que al meu pareixer és molt important, ja no sols per a ells, si no també per a la societat en general.
Hauríem de posar-li remei amb mesures apropiades abans que siga massa tard, perquè s´acabe el fracàs escolar i els alumnes tinguen una vida (tant laboral com educativa) de qualitat.
Com fa referència Daniel Pennac en aquest capítol, el principal "vici" d'aquest sistema educatiu és fotre la culpa a altres persones, en compte de trobar nosaltres mateixos una solució, la cual, obviament, causarà un gran esforç.
ResponEliminaSota la meua opinió, cerc que aquest esforç és el principal problema. Un gran nombre de professors estan massa acomodats i no volen o no es veuen capaços de treballar amb emepny per solucionar les carències que els seus alumnes mostren, ja siga per culpa de les etapes vivides anteriorment o per altes motius.
També cal dir, que aquesta queixa té algo de veritat. Obviament si et trobes amb alumnes que no han tingut una educació correcta, és molt difícil reeducarlos.
Per tot açò, pense que una de les coses més importants en l'educació és renovar-se. Per a poder afrontar nous reptes, tindre noves formes de solucionar problemes, etc.
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
ResponEliminaEn l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?'
Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
SUSANNA VIZCAINO PEREZ 1ºA EDUCACIÓN PRIMARIA
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
ResponEliminaEn l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?'
Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
En aquest capítol Pennac vol fer-nos veure que quan existeix un problema no ens preocupem per solucionar-lo sinó que el contrari busquem culpables.
ResponEliminaEn l'escola és molt habitual, trobar-nos amb frases com les que diu l'autor: '¿A parvulari no els han ensenyat a estar?'. '¿Algú em pot explicar què han fet fins ara?'
Frases que amaguen un problema, que en compte de fer-li front per a intentar resoldre-ho, perdem el temps a buscar culpables. Quan realment els nostres alumnes estan reclamant la nostra ajuda, de forma indirecta.
¿Perquè perdem el temps a buscar culpables? ¿Realment som tan covards que no sabem fer-li enfront a un problema, i posar-li solució?
Jo crec que ací radica molts dels nostres problemes de la vida quotidiana. Perquè som tan covards que en compte de fer-li front i posar-li solució, ens limitem a tirar la culpa a altres. I és que si ens parem a pensar, no és fàcil assumir que possiblement no estigues fent bé les coses.I això com futurs docents, deuríem d’aprendre-ho, perquè actualment en la escola existeixen molts problemes com són: el fracàs escolar, o el bulling, entre altres. I hem de posar-li solució, perquè passant la “pilota”a altres o fent els ulls grossos, no aconseguim res, perquè el problema continua existint i cada vegada es farà més gran.
Perquè l'educació és un dret de tots i hem de treballar per buscar solucions i no culpables.
SUSANNA VIZCAINO PEREZ, 1ºA EDUCACIÓN PRIMARIA
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaActualment el nivell educatiu en la nostra societat està cada vegada decreixent més, (sino estava prou baix ja), i generació a generació son evidents els problemes o dificultats que arrosseguen.
ResponEliminaQue el sistema no funciona, està clar, però el que no podem fer es excusar-nos amb qui ens precedeix, ja que es una manera de no voler vore el problema o fer com si no anara amb tu. Aquest “vici” no només està passant amb l’ambit educatiu, sinó també, per exemple a l’ambit polític o administratiu.
Per a finalitzar, es necessari mentalitzar-se que el problema no va a solucionar-se sols, ni van a resoldrel altres persones. La solució comença per nosaltres mateix, no girar el rostre cap altre lloc per no vore el problema i no fer culpable al de d’arrere, sinó intentar solventar-los quant apareixen.
El principal <> al que s'ha de afrontar cada dia un professor es que cadascú li dona la culpa al altre. Aquest capítol ens mostra d'una manera molt clara i amb molt poc d’espai, tan sols dos fulles, com la societat en la que vivim, es passa la pilota dels problemes. No cal dir que cada etapa educativa, ja siga Primària, com Secundària, inclús la universitat, li dona les culpes pel mal rendiment, les poques ganes de treballar, el no saber estudiar, el no tindre motivació, el no voler estudiar, a la etapa educativa anterior. Cal destacar que no tan sols són els propis professors els que volen evitar responsabilitats, si no que fins i tot a casa, les famílies, internament es culpen, de pares a mares i de pares a mares, aconseguint que el menut o la menuda haja de donar la culpa als dos.
ResponEliminaPerò açò no és tot, el Ministeri d’educació, tampoc es vol responsabilitzar de res en absolut, li resulta més fàcil tirar les culpes a les famílies, aquestes a l’escola, l’escola altra vegada a les famílies i finalment la culpa, com no podria ser d’altra manera, acaba sobre l’alumne. El pobre i indefens alumne, sense ferramentes per a defendre’s ni amb el suficient coneixement per a poder protestar davant d’aquesta injustícia. Però aquesta lluita no és de l’alumne, ha de ser dels professors, que són els encarregats de transmetre els coneixements, i el que han de fer en lloc de tirar culpes altres persones és el buscar solucions.
La recerca de solucions és la clau per a acabar amb tots aquests problemes, cada vegada que una classe no funcione, s’hauria d’evitar tirar la culpa a una altra persona i començar a buscar el com poder acabar amb el problema.
No es tracta de buscar un culpable, però malauradament vivim en un país on solen manar dos partits, on no fa falta dir els noms, on ni ells es poden aclarir i no paren de tirar-se les culpes uns als altres. Per a què? Pense què és per a guanyar candidats i tornar a guanyar unes altres eleccions. Però açò transmès a l’educació, que hi te que veure? Doncs que els xiquets i xiquetes són el que veuen, i si els polítics del nostre país són persones així, els nostres fills creixeran de la mateixa manera, i possiblement, actuaran com ells. Per tant, pense que treballar junts, ja siga una relació almenys familia-escola-ministeri podem aconseguir que els alumnes no tingen tants problemes i al hora de tindre’ls poder traure solucions conjuntament i tirar l’assumpte endavant.
Ivan Viadel Morant. 1 B de Primària.
En aquest capítol el que ens vol transmetre l’autor és el que normalment fem a la societat tenim un problema, en concret que busquem culpables no la solució sense excloure el sistema educatiu.
ResponEliminaLes persones a sovint no volem ser culpables de les nostres errades i mes quan es tracta en el tema de l’educació. Els professors de primària culpen als d’infantil, els de secundaria als de primària, el ministeri a les famílies i les famílies a l’escola. Això es com un peix que es menja la cua, sense tindre en conter que es parla del futur de la nostra educació.
Es tracta d’un capítol curtet, tan sols té dues fulles però queda ben reflexada a la realitat que tia enrere dia estem sotmesos, a una realitat en la que no solem afrontar el problema i lo que fem es passar el problema a un altre sense afrontar-lo i buscar una solució, sense tindre en conter que el problema continua existint
Maria Costa Moltó
1ºB Educació infantil
Del que parla Daniel Pennac, en aquest capitol es de la costum que tenim en la societat de hui en dia de tirar-nos les culpes els uns als altres, per que així creguem que el problema no es nostre, i en este cas es un problema de totes les persones que es dediquen al món de l'educació.
ResponEliminaI lo que proposa l'autor es que en compte de estar tiran-se la culpa els uns als altres, el que tindriem que fer es asumir que la culpa es de tots i posar mesures per a resoldre aquest problema, i jo personalment crec que te tota la rao, per que no ens serveix de res tirar-nos les culpes entre nosaltres, si no que hi ha que posar mesures que ens afavorixquen a tots i que siguen constructives i renovadores.
Jorge Prensa
1ªB de Educació Primària.
L'Autor intenta fer-nos veure de quina forma pensem més en culpables que solucions, entre altres, en temes de l'educació.
ResponEliminaLa majoria dels professors pensen que l'educació i l'aprenentatge han de ser com tota la vida, "tradicional". Per això, pensen que si l'alumnat no té la base "necessària" en els coneixements teòrics, no pot donar la seva classe, perquè hauria de explicar-los les coses amb més deteniment.
La veritat, és que encara existeixen persones com aquestes. Però per sort, hi ha professorat que creu en una millora, creu en més que uns coneixements teòrics, creu en el "constructivisme". Aprendre no significa retenir continguts, sinó superar la dificultat de treure les teves pròpies idees, els teus coneixements i conclusions d’aquestes.
En aquest capítol hi ha exemples que ens poden semblar molt familiars, com ara: La culpa és del consell escolar, la culpa és de les famílies, la culpa és del professorat d'infantil, primària, secundària o batxillerat, perquè en lloc de formar metges, científics, mestres o jardiners, han format a persones. Aquest és realment el problema?, I si ho creuen, per què no busquen solucions?
És molt fàcil dir que el teu professor et té mania i tirar-li la culpa per el teu suspens, en lloc de reconèixer que no has estudiat perquè preferies fer altres coses. Potser preferiries pintar, ballar, cantar, tocar algun instrument o simplement crear alguna cosa.
La majoria dels cantants, ballarins, músics, futbolistes, o esportistes d'elit més famosos, no tenen cap mena d'estudis i no per això són "analfabets" com deia un exemple d'aquest capítol, no obstant això, quan anaven a l'escola segur que els cohibien i en lloc de deixar-los expressar-se còmodament els obligaven a estudiar història o matemàtiques.
Tots hauríem de reflexionar sobre "la culpa", perquè al cap i a la fi, la culpa només és una espècie de pilota que es passa de mà en mà, i cada vegada es va fent més i més grossa.
La solució a tot això, és senzilla, menys problemes i més solucions
1ºB Grado Magisterio ed. Primaria.
Grup pi: "Els Molinets".
Sandra Cuenca Campos.
En el capítol 20, Daniel Pennac, ens parla del principal "vici" del sistema educatiu actual, que es el de donar les culpes als altres.
ResponEliminaUns als altres es van tirant les culpes desde infantil a primaria,de la ESO al bachiller, de les families a l'escola, tots buscant culpables sense adonarse que el que importa es buscar una solució. Al llegir he pensat: igual que la politica, sempre donant les culpes als que han pasat abans y no em vuy posar en politica pero, menos culpes i mes solucions, solucions reals amb la colaboracio de tots.
Podem observar diariament com uns als altres es tiren les culpes, es culpa a les families perque son les que han de educar als seus fills, avuy mateix he sentit algu dir que un xiquet amb dos anys ja no tenia res a fer amb ell per que ja l'avien mal educat els seus pares, en principi és veritat que el que aprenen és important, pero no traiem res buscan als culpables. Les coses s'han de arreglar buscan solucions i fent propostes, no criticant. Es molt facil dir pero no tant fer. Y per altra banda tampoc ens hem de donar les culpes a nosaltres mateixos, sino lluitar per conseguir bons resultats.
Basicament en el capitol citat ens mostra algunes de les frases que molts aurem escoltat. Tal volta jo mateixa aure dit algun cop: "aixo es cupa que no m'ho van enseñar cuan tocaba", pero finalment lo important es que tard o d'hora algu es desideixi a no quedarse buscant culpables i ensenyarte el que vagi falta.
"No busqueu culpables sino més bé solucions"
Maria Isabel Bargués Hijano
Grau d'Educacó Primaria 1ºB
El que critica Daniel Pennac en aquest capítol es la falta de criteri que tenim hui en dia en la societat actual, ja que quan alguna cosa no ens agrada o no ens pareix bé tenim el “vici” de tirar-li la culpa a l’altre fent que el problema no el tenim nosaltres.
ResponEliminaDesgraciadament, aquest problema està molt present en totes les etapes de l’educació ja que tots hem escoltat a un professor que ens ha preguntat alguna cosa i no hem sabut fer-la i de seguida s’ha preguntat que ens havien ensenyat abans. El problema de tot això és que en cada etapa del procés d’aprenentatge es te a un professor que troba a faltar alguna cosa que ja es deuria de saber i en comptes de parar a ensenyar-la, es conforma tirant-li la culpa al que no l’ha ensenyat abans. D’una forma o altra ningú assumeix la part que li toca ja que la família li tira la culpa a l’escola, o als temps que corren i si segueixen així el problema sempre estarà present. El que tots deuríem de fer és parar a pensar com soluciona-ho per a que el problema deixe de créixer i des del principi tot comence a estar bé.
Marta García González
Grau Mestre/a d'educació Primaria, 1ºB.
En aquest capítol, Pennac Daniel em fa veure que el sistema educatiu sempre tracta de buscar culpables depenent de l'etapa en què es troba l'alumnat.
ResponEliminaEl mestre culpa sempre l'etapa anterior, al no complir-se els objectius marcats pel sistema educatiu. Per tant, no deixem que açò ocórrega, solucionem-ho en l'etapa actual.
Hem de treballar amb l'alumnat des del primer moment perquè no hagen més culpables en un futur. este mateix exemple posa l'autor en altres aspectes de la vida, com el familiar i el laboral.
LAURA SIMÓ ORTI 1ºB GRAU MESTRE/A D´EDUCACIÓ INFANTIL
En aquest capítol Pennac fa referència a un dels problemes més greus de la societat actual; el costum de culpabilitzar als altres dels problemes que potser siguen de tots. Es considera un del grans problemes del sistema educatiu actual, el fet que primària culpabilitze a infantil dels problemes dels seus alumnes, secundària per la mateixa regla culpa a primària i així tots ens llevem la responsabilitat de damunt i fem que el problema cada vegada siga més gran i per tant més difícil de tractar.
ResponEliminaDoncs, en aquestes dos fulles parla dels casos de molts estudiants que veuen com al llarg de la seva vida educativa n’hi han diferents etapes en les quals el més perjudicat és ell mateix, ja que s’intenta trobar un culpable en compte de trobar una solució per tal d’afrontar un problema de tals dimensions.
En definitiva, el repte per a les administracions i la societat en general, sería aconseguir una conciliació d’ambdues parts per tal de buscar solucions útils i no per buscar culpables. Per tant en aquest capítol Pennac ens mostra un problema d’actualitat que per tal de trobar-hi la eixida hem de fer tots per la nostra part.
Alex Vidal Quist 1ºb G. Ed primària. Grup 2 P.I
En aquest capítol cal destacar al que se refereix Pennac quant a la costum de culpar els uns als altres quant al baix rendiment per part dels alumnes .Açó es un serios problema que ocurreix no tan sols en les escoles, sino també en moltes empresses pel que és molt important resoldreu i aceptar la culpa que te cadascú . Però el més important dir que el que hi ha que fer es treballar amb el alumnat desde el primer moment per que després no ni haguen problemas.
ResponEliminaÁlvaro Martínez García